Pedro Arrojo ens ha fet arribar aquest article sobre la “marxa de l’Ebre”

2 Maig 2019

L’EBRE NI ÉS VEN NI ES TRANSVASA

Pedro Arrojo Agudo – Professor Emèrit de la Universitat de Saragossa

Mentre a Aragó es posa sordina al tema TRANSVASAMENT, a València i Murcia presideix les campanyes de PP, Ciutadans i VOX. Des del seu discurs, la dreta, encara continua parlant de conques “deficitàries” i “excedentàries”, sense considerar aquest 24% menys de cabals esperats, per canvi climàtic, ja no usa la planificació hidrològica com a clau, sinó el mercadeig i la privatització de l’aigua.

La figura dels “contractes de cessió”, aprovats en temps de Sr. Aznar, permetien compra i vendre drets d’aigua entre usuaris, però només en sequera, només entre usuaris de la mateixa conca i només per a transferir aigua cap a usos de major prioritat. No obstant això, posteriorment, des de la majoria absoluta que va gaudir, el PP va aprovar successius decrets llei que van anar eliminant aquestes restriccions, de manera que avui, l’aigua pot vendre’s a usuaris d’una conca a un altra, en tot moment, per temps il·limitat i per a qualsevol ús.

És a dir, s’han legalitzat els “lliures mercats de drets concessionals d’aigua”, i sobre aquesta base es realitzen transvasaments, com per exemple, la venta d’aigua dels regants de Extremera, al Tajo, a Múrcia; o els transvasaments del Guadalquivir a Almeria, a força de comprar arrossars prop de Doñana, per a transferir els seus drets de reg, en la conca alta. Transvasaments que ni tan sols estan prevists en la planificació hidrològica. L’aigua deixa així de ser un “bé comú”, a gestionar des de la lògica del “interès general”, per a passar a ser una simple mercaderia per a qui pugui pagar més.

Aquesta nova amenaça transvasista és la que ha motivat la nova Marxa de l’Ebre que hem realitzat una vintena de missatgers i missatgeres de la Nova Cultura de l’Aigua, des de Fontibre a Tortosa, passant per pobles que lluiten, a vegades, des de fa dècades, contra els diversos problemes que la cobdícia humana, la irresponsabilitat política i la incompetència administrativa han anat generant de llarg a llarg de la Conca. 1000 km amb bici i altres 1300 en furgoneta i cotxes, per a poder arribar, en un parell de setmanes, a quants llocs ens van reclamar per a parlar dels seus problemes, al mateix temps que preparàvem les bases de futures mobilitzacions de conca contra el mercadeig de l’aigua i aquestes noves amenaces de transvasament de l’Ebre.

Vam poder celebrar el tancament de la nuclear de Garoña (bessona de Fukushima), encara que Endesa i Iberdrola hagin aconseguit prorrogar 10 anys la vida dels reactors de la central d’Ascó, obtenint així uns milers de milions de beneficis “caiguts del cel”, una vegada amortitzada la inversió, a costa, això si, de projectar riscos i acumular costos per a gestionar, durant centenars d’anys, els nous residus radioactius generats.

A Rioja ja es va inaugurar la presa de Enciso, mentre es continuen enterrant desenes de milions en la de Terroba, obres ambdues tan perilloses com inútils i insensates, en emmalaltir de greus riscos de lliscaments de vessant i situar-se en zones sísmiques, la qual cosa posa en risc la vida de milers de persones en Enciso, Arnedillo i Murillo de Lieza.

Però vam poder celebrar a Navarra la victòria de les petites comunitats de regants tradicionals, en Lerín i Cárcar, enfront de l’amenaça d’extensió de Regs de Navarra, sota l’imperi privat d’Acciona, Caixa, Agbar i OHL, que reben un peatge “en l’ombra” durant 30 anys, de 680€/ha/any, de fons públics, per gestionar el reg, mentre els regants paguen 280 €/ha/any. Així com comprovar l’èxit de les noves estratègies de prevenció d’inundacions que promou la legislació europea, mitjançant convenis entre els municipis i la CHE, per a recular brins, crear llits d’alleujament, recuperar galatxos i boscos de ribera i donar més espai a l’expansió fluvial.

A Aragó ens trobem amb tots els problemes, però també amb algunes solucions. La bogeria de Yesa, on ja s’ha gastat el triple del pressupostat, sense garantir la seguretat de milers de famílies en Sangona-Sangüesa i aigües avall; la insensatesa econòmica, social i ambiental de la presa de Biscarrués, il·legalitzada per Audiència Nacional; el fiasco de la Loteta, amb 100 milions€ tirats a les escombraries, que la CHE intentarà cobrar a Saragossa; el fracàs de la presa del Val, al costat de Tarassona, que, 20 anys després d’acabada, amb gairebé 100 milions invertits, segueix sense ús i amb les seves aigües contaminades per eutrofització; Mularroya, on anem camí d’enterrar altres 200 milions, amb una altra sentència de l’Audiència Nacional que anul·la el projecte; l’irresponsable buidatge de l’embassament de Santolea, per a recreixe’l, que va deixar sense aigua potable a Aiguaviva i altres pobles, just quan tanca la tèrmica d’Andorra i queden 18 hectòmetres cúbics lliures; però mentrestant, això si, segueix sense haver-hi diners per a acabar amb la contaminació tòxica per lindà que enverina a poc a poc a desenes de milers de persones en el Gàllego, pels abocaments criminals que va fer l’empresa INQUINOSA. I per a completar el ventall de problemes, la privatització de l’aigua, promoguda per la Ley de Aguas y Ríos de Aragón, amb el Pla de Sanejament i el ICA (impost de sanejament), embolicats en ombres que auguren greus problemes de corrupció. Afortunadament també trobem experiències positives, com el diàleg social de l’aigua i l’estratègia de reg reeixida del Matarranya, basada en la regulació en trànsit; o l’exemple de Fabara, amb la seva depuradora extensiva, deu vegades més econòmica que la que pretenia imposar-los la DGA, des del seu model privatitzador.

Arribant a Catalunya, el cas de Flix, que combina contaminació massiva, amb gairebé un milió de tones de residus d’alta toxicitat abocats a l’Ebre, i corrupció, amb ACUAMED, FCC i altres empreses involucrades, és un brutal exemple de fins on pot arribar la cobdícia i la falta d’escrúpols en els més alts nivells del poder.

I al final, ens trobem amb els nostres amics i aliats clau enfront dels transvasaments, les gents de les Terres de l’Ebre, en la seva lluita per sobreviure a la salinització i la subsidència (enfonsament), per la falta de cabals i sediments.

Ja ens vam examinar d’aquesta assignatura del Transvasament, i crec que vam treure bona nota; però caldrà tornar a la feina…

………………………………………………………………………………………….

El EBRO NI SE VENDE NI SE TRASVASA

Pedro Arrojo Agudo – Profesor Emérito de la Universidad de Zaragoza

Mientras en Aragón se pone sordina al tema TRASVASE, en Valencia y Murcia preside las campañas de PP, Ciudadanos y VOX. Desde su discurso, la derecha, aunque siga hablando de cuencas “deficitarias” y “excedentarias”, sin considerar ese 24% menos de caudales esperados, por cambio climático, ya no usa la planificación hidrológica como clave, sino el mercadeo y la privatización del agua. La figura de los “contratos de cesión”, aprobados en tiempos de Sr. Aznar, permitían compra y vender derechos de agua entre usuarios, pero sólo en sequía, sólo entre usuarios de la misma cuenca y sólo para transferir agua hacia usos de mayor prioridad. Sin embargo, posteriormente, desde la mayoría absoluta que disfrutó, el PP aprobó sucesivos decretos-ley que fueron eliminando esas restricciones, de manera que hoy, el agua pueden venderse a usuarios de otra cuenca, en todo momento, por tiempo ilimitado y para cualquier uso. Es decir, se han legalizado los “libres mercados de derechos concesionales de agua”, y sobre esa base se vienen realizando trasvases, como por ejemplo, el del agua vendida por los regantes de Extremera, en el Tajo, a Murcia; o los trasvases del Guadalquivir a Almería, a base de comprar arrozales cerca de Doñana, para transferir sus derechos de riego, en la cuenca alta. Trasvases que ni siquiera están previstos en la planificación hidrológica. El agua deja así de ser un “bien común”, a gestionar desde la lógica del “interés general”, para pasar a ser una simple mercancía para quien pueda pagar más.

Esta nueva amenaza trasvasista es la que ha motivado la nueva Marcha del Ebro que hemos realizado una veintena de mensajeros y mensajeras de la Nueva Cultura del Agua, desde Fontibre a Tortosa, pasando por pueblos que luchan, en ocasiones, desde hace décadas, contra los diversos problemas que la codicia humana, la irresponsabilidad política y la incompetencia administrativa han ido generando a lo largo y ancho de la Cuenca. 1000 km en bici y otros 1300 en furgoneta y coches, para poder llegar, en un par de semanas, a cuantos lugares nos reclamaron para hablar de sus problemas, al tiempo que preparábamos las bases de futuras movilizaciones de cuenca contra el mercadeo del agua y esas nuevas amenazas de trasvase del Ebro.

Pudimos celebrar el cierre de la nuclear de Garoña (gemela de Fukushima), aunque Endesa e Iberdrola hayan conseguido prorrogar 10 años la vida de los reactores de la central de Ascó, obteniendo así unos miles de millones de beneficios “caídos del cielo”, una vez amortizada la inversión, a costa, eso si, de proyectar riesgos y acumular costes para gestionar, durante cientos de años, los nuevos residuos radiactivos generados.

En Rioja ya se inauguró la presa de Enciso, mientras se siguen enterrando decenas de millones en la de Terroba, obras ambas tan peligrosas como inútiles e insensatas, al adolecer de graves riesgos de deslizamientos de ladera y ubicarse en zonas sísmicas, lo que pone en riesgo la vida de miles de personas en Enciso, Arnedillo y Murillo de Lieza.

Pero pudimos celebrar en Navarra la victoria de las pequeñas comunidades de regantes tradicionales, en Lerín y Cárcar, frente a la amenaza de extensión de Riegos de Navarra, bajo el imperio privado de Acciona, Caixa, Agbar y OHL, que reciben un peaje “en la sombra” durante 30 años, de 680€/ha/año, de fondos públicos, por gestionar el riego, mientras los regantes pagan 280 €/ha/año. Así como comprobar el éxito de las nuevas estrategias de prevención de inundaciones que promueve la legislación europea, mediante convenios entre los municipios y la CHE, para retranquear motas, crear cauces de alivio, recuperar sotos y dar más espacio a la expansión fluvial.

En Aragón nos encontramos con todos los problemas, pero también con algunas soluciones. La locura de Yesa, donde ya se ha gastado el triple de lo presupuestado, sin garantizar la seguridad de miles de familias en Sangüesa y aguas abajo; la insensatez económica, social y ambiental de la presa de Biscarrués, ilegalizada por Audiencia Nacional; el fiasco de la Loteta, con 100 millones tirados a la basura, que la CHE intentará cobrar a Zaragoza; el fracaso de la presa del Val, junto a Tarazona, que, 20 años después de acabada, con casi 100 millones invertidos, sigue sin uso y con sus aguas contaminadas por eutrofización; Mularroya, donde vamos camino de enterrar otros 200 millones, con otra sentencia de la Audiencia Nacional que anula el proyecto; el irresponsable vaciado del embalse de Santolea, para recrecerlo, que dejó sin agua potable a Aguaviva y otros pueblos, justo cuando cierra la térmica de Andorra y quedan 18 hectómetros cúbicos libres; pero mientras, eso si, sigue sin haber dinero para acabar con la contaminación tóxica por lindano que envenena poco a poco a decenas de miles de personas en el Gállego, por los vertidos criminales que hizo la empresa INQUINOSA. Y para completar el abanico de problemas, la privatización del agua, promovida por la Ley de Aguas y Ríos de Aragón, con el Plan de Saneamiento y el ICA, envueltos en sombras que auguran graves problemas de corrupción. Afortunadamente también encontramos experiencias positivas, como el diálogo social del agua y la estrategia de riego exitosa del Matarraña, basada en la regulación en tránsito; o el ejemplo de Fabara, con su depuradora extensiva, diez veces más económica que la que pretendía imponerles la DGA, desde su modelo privatizador.

Llegando a Cataluña, el caso de Flix, que combina contaminación masiva, con casi un millón de toneladas de residuos de alta toxicidad vertidos al Ebro, y corrupción, con ACUAMED, FCC y otras empresas involucradas, es un brutal ejemplo de hasta donde puede llegar la codicia y la falta de escrúpulos en los más altos niveles del poder.

Y al final, nos encontramos con nuestros amigos y aliados clave frente a los trasvases, las gentes del Delta, en su lucha por sobrevivir a la salinización y la subsidencia (hundimiento), por la falta de caudales y sedimentos.

Ya nos examinamos de esta asignatura del Trasvase, y creo que sacamos buena nota; pero habrá que volver a la faena…

Recent posts