‘El color de l’Ebre’, per Brian Cutts

21 agost 2020

‘La gent ebrenca, amb el suport de la majoria d’experts en la matèria, hem lluitat durant dècades per a aturar els cops, però la mentalitat política dels governants continua estancada al segle XX amb un ull mirant a la caixa dels diners’

 

Diuen que l’aigua no té color. I crec que si parlem del color polític (que bé, que cada partit té el seu color i símbols reconeixibles com si ens vulguessen vendre una marca de refrescs!) tenen raó. L’Ebre o, més ben dit, els usos i abusos de l’Ebre, no tenen color.

Ho dic perquè quan parlem dels problemes del medi ambient, en general o concretament aquí al riu i al Delta, sovint sents a dir que uns partits no farien això o allò mai. Normalment son els partits que s’anomenen d’”esquerres”, que han guanyat aquesta etiqueta aquí, però tampoc és sempre així. En alguns moments, per exemple, al Regne Unit el partit de “dretes” (Partit Conservador) ha apostat més pel medi ambient que els socialistes, que ho veien com un impediment al progrés i la feina. Però el punt al que volia arribar és que tothom pensa que això de “atacar” o “defensar” el riu i el medi ambient va de colors polítics, i que “els meus això no farien mai”, però la història de l’Ebre ens indica que no és així.

L’Ebre ha patit tant aquest any que ha guanyat de nou els seus 15 minuts de fama. Es torna a parlar de defensar l’Ebre i el Delta i vénen polítics de diversos colors per aquí baix, a fer-se una foto i oferir quatre promeses, abans de pujar al cotxe oficial –o helicòpter. Després van i aproven més transvasaments, i d’allò que realment necessita el riu, aigua, no se sent dir res més. Igual que sempre ha passat.

Mireu, hi ha articles que escrius amb peus de plom, mirant tots els matisos. N’hi ha d’altres que escrius des de la rauxa, que sovint no deixa de ser una mena de seny, i parles d’allò que veus en el dia a dia, i no pas de la moto que t’estan venent. I és llavors quan et contesten des dels partits colorits que no pots posar-los a tothom al mateix sac, que no veus que això no és el mateix que allò altre, etc… Però el fet és que el sac que tenim a l’Ebre és força gran; hi cabem molts i de totes les mides. Per tant, passem llista.

Tornem enrere fins als anys 1980 (no cal tornar al franquisme, ja tenim prou d’aquella època amb la ferralla feixista al mig del riu a Tortosa). Comencem amb el mal-anomenat minitransvasament al Camp de Tarragona, aprovat pels governs espanyol (UCD) i català (CiU) amb l’acord de molts polítics locals. Anem a la dècada dels 90, el PSOE va voler aprovar el Pla Borrell amb grans transvasaments però el senador de CiU, Vicent Beguer, ho va impedir amb un tecnicisme. Comencem als anys 2000 amb força, quan el PP juntament amb el suport de CiU intenten tirar endavant el gran PHN amb els seus respectius transvasaments. Arribem al 2008, i el tripartit (PSC, ERC, ICV) a Catalunya intenta fer un transvasament a Barcelona. Entremig de tot això s’han anat aprovant altres transvasaments riu amunt (ja n’hi ha vuit o nou), i extensions al minitransvasament amb el suport dels alcaldes que volien el negoci, vull dir, l’aigua. Arribem al 2020, i el govern espanyol, PSOE+Podemos aprova un transvasament a Cantàbria, mentre aquí a la Conca de Barberà un bon grapat de pobles, l’últim L’Espluga de Francolí fa 15 dies, amb el suport de (com a mínim) Junts i ERC, han aprovat demanar una extensió del minitransvasament (o sigui, el Consorci d’Aigües de Tarragona, el CAT), cap als seus pobles, encara que molta gent que viu allà els diu que no els hi cal. Tot això, sense oblidar que, de reduir la captació d’aigua per al CAT tal com s’havia promès, no hem vist cap senyal, mani qui mani.

En resum, un bon arc de Sant Marti ens ofereixen els partits que volen sagnar l’Ebre. El resum és  desolador, sembla ser que qui arriba al poder no pot estar-hi sense xuclar el recurs fàcil de l’aigua (recordeu, aigua igual a diners, primer curs de matemàtiques) i s’obliden de les promeses o signatures. Què podem fer? Convèncer els nostres partits polítics i institucions públiques a nivell local a treballar el tema. Sempre hi ha hagut casos d’individus o branques locals d’un partit que han plantat cara a Barcelona o Madrid, fent allò que haurien de fer tots –defensar i treballar per als seus votants, i no pels seus partits. Que continuï així. I no només amb paraules i manifestos i mocions aprovades a mil i un ajuntaments, sinó treballant de veres des d’un canvi de mentalitat.

Un simple exemple: entre la crisi del canvi climàtic i el fet de que les Terres de l’Ebre és una zona on la natura i el medi ambient són claus, quants ajuntaments tenen el regidor de Medi Ambient treballant a temps complet amb un bon equip d’experts i un gran pressupost? Em faig creus de veure com els ajuntaments releguen aquesta tasca a segona, o tercera línia, quan hauria de ser un dels departaments més preparats i pressupostats. Els ciutadans i polítics ebrencs haurien de liderar el canvi cap a una mentalitat i comportament més sostenible, i no pas estar esperant a la cua com sempre.

I la gent al carrer i fent soroll. Com sempre. Sembla ridícul, però si no ens movem, no volen escoltar els experts ni veuen la necessitat de protegir l’Ebre. Tal com vaig estar comentant en algú fa temps, déu-n’hi-do, l’energia que es va gastar en l’última gran mani de la PDE a Amposta, per simplement aconseguir que des de Brussel·les prenguessin els nostres arguments seriosament, temporalment. Vam guanyar temps. Però si no hi ha resultats concrets i proactius, el temps és una arma de doble fil. Potser aconseguirem aturar un altre transvasament, o reduir la quantitat de regadius insostenibles que s’estan plantejant des de les grans empreses, però el temps passa i els ajuts pel riu i el Delta no arriben.

La gent ebrenca, amb el suport de la majoria d’experts en la matèria, hem lluitat durant dècades per a aturar els cops, però la mentalitat política dels governants continua estancada al segle XX amb un ull mirant a la caixa dels diners. Ni aigua ni sediments, ni una nova gestió del riu basada en criteri mediambiental, hem vist. Fa 20 anys ens ho va dir Roberto Epple, de l’European River Network: un cop que et dediques a lluitar per salvar els rius, no podràs parar mai. És igual si els governs canvien perquè no estàs lluitant contra un govern d’un color o d’un altre, sinó contra el capital, contra els diners. I el negoci no para. Ara miren aquí, ara allà, buscant recursos i oportunitats per a guanyar diners a costelles del poble i la natura, i quan veuen una escletxa, ja hi som un altre cop. O sigui, ja podem trucar als nostres governants locals i posar-nos a planxar la samarreta del nus.

*BRIAN CUTTS és activista de la PDE.

Recent posts

    Leave a comment

    Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

    Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.