La desembocadura ja pateix els efectes de la regressió, la salinització i la subsidencia
El Ministeri de Medi Ambient i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) es mostren inflexibles en la seva proposta de cabal ecològic per al tram final del riu Ebre: una mitjana de 107 metres cúbics amb variacions segons els mesos. Així, durant l’estiu se situarà en 80 metres cúbics, davant dels 100 actuals. Part de la comunitat científica, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, els grups ecologistes i també el Govern de Catalunya s’han posat les mans al cap amb aquestes xifres, que consideren del tot insuficients per al bon manteniment ambiental del delta de l’Ebre. De fet, la proposta catalana de cabals se situa en el doble, amb un mínim durant els anys més secs de 227 metres cúbics per segon. Els darrers dos anys hidrològics han estat una mostra del que suposa que baixi aigua pel riu. Així, si durant el 2011-2012 es va registrar una greu sequera que va deixar el riu en mínims i en un mal estat ecològic, les crescudes continuades del 2012-2013 van suposar tot el contrari:un augment dels nutrients i de l’aportació dels sediments a la desembocadura que va tenir molts beneficis per a l’ecosistema, la pesca o l’aqüicultura. El fet de mantenir a la baixa el cabal mínim ecològic suposarà mantenir i fins i tot incrementar els problemes que des de fa dècades pateix el delta de l’Ebre, com ara la salinització, la regressió i la subsidència o enfonsament del terreny per la compactació dels sediments. L’estudi de l’Agència Catalana de l’Aigua per a la fixació dels cabals ambientals de l’Ebre, elaborat pels biòlegs Carles Ibàñez i Rafel Sánchez, ja ho advertia. La construcció dels embassaments riu amunt, a partir del segle XX, va suposar no només l’aturada radical d’arribada de sediments a la desembocadura, sinó també un nou règim de cabals molt més minso i estable, sense grans crescudes. Segons l’estudi de l’ACA, la construcció del sistema d’embassaments de Mequinensa–Riba-roja i Flix ha representat la retenció de fins al 96,4 per cent de les aportacions sòlides al tram final del riu; un fet especialment visible a la desembocadura on, segons un estudi de l’hidrogeòleg Antoni Canício, s’ha produït una regressió anual de la seva superfície estimada en 14,5 hectàrees, entre els anys 1969 i 1993. A aquest fet cal afegir els efectes de la subsidència, amb l’enfonsament del Delta uns 5 mil•límetres l’any, un fet que es veuria agreujat si es produeix un progressiu augment del nivell del mar pels possibles efectes del canvi climàtic. Un altre dels problemes del tram final del riu és l’avanç de la falca salina. En moments de baix cabal, una llengua d’aigua salada avança riu amunt per sota de l’aigua dolça, arribant en ocasions aigües amunt d’Amposta. Això suposa una alteració dels ecosistemes del riu, que juntament amb fenòmens com l’anòxia (o falta d’oxigen) afavoreixen un deteriorament de l’estat ecològic del tram final del riu i el delta de l’Ebre, i esdevenen un hàbitat més idoni per a l’expansió d’espècies foranes i de vegades invasores. Així, en el darrer segle han desaparegut espècies autòctones de peixos com l’esturió, la guerxa o la llamprea, mentre que s’hi han establert grans depredadors com el silur. Fora del riu, trobem també espècies invasores que estan donant o han donat molts maldecaps per la seva ràpida expansió, com el caragol poma o el cranc roig americà.
Algues i mosques
La tendència a la baixa dels cabals del riu ha comportat també una gran transformació al tram baix, amb la proliferació en la darrera dècada de les plantes aquàtiques o macròfits. La falta de crescudes que arrosseguin les plantes i la disminució del fitoplàncton per la menor presència de fòsfor a l’aigua són les causes que, segons els experts, expliquen aquest fenomen, que ha portat associat també la proliferació de la plaga de la mosca negra. I és que l’insecte ha trobat en els macròfits l’hàbitat ideal per desenvolupar-se. Les conseqüències d’aquest nou fenomen no són només ambientals, sinó que han traspassat també al terreny socio-econòmic. A més de les molèsties per a la població que suposa la mosca negra, la gran presència de plantes aquàtiques ha comportat inconvenients per a la navegació fluvial i per als regants, ja que obstrueixen les seves infraestructures. També la central nuclear d’Ascó ha hagut d’actuar per evitar que les plantes obstruïssin, en moments concrets, el seu punt de captació d’aigua del riu.
M.Millan | Joan Revillas
