Es va llegir ahir, per part dels Jóvens en Defensa de l’Ebre, en el seu homenatge realitzat a l’oratori de Sant Blai a Tortosa ahir dimarts, nou de febrer del 2011.
Ferran era un jove més en defensa del territori, un company de l’edat dels nostres pares que ens veia com a fills seus.
Parlar de Ferran és parlar de tota la lluita. Ferran és il·lusió, és Pau, és diàleg i és coneixement de causa. Ferran va renunciar a tot lo vell per abraçar lo nou, la vida, “lo riu és vida” que mos va unir a tots: jóvens i grans.
Ferran va donar la cara per l’Ebre, la millor cara, el millor somriure, en un canvi d’etapa no només personal sinó sobretot col·lectiu. Ja n’hi havia prou, ja és hora de dir qui som! Tots som Ferran Barreno, tots hem crescut al seu costat. A la vegada ell va créixer i avançar fent pinya, tutelant l’impuls dels jóvens a l’hora de donar a conèixer a la societat catalana el que estaven intentant fer amb lo nostre futur.
Ferran mesurava quan proposàvem idees fora de mida. Idees esbojarrades per difondre el nostre missatge als mitjans: pancartes gegants a la Sagrada Família, a la Pedrera, encadenades a Medi Ambient, passacarrers per les Rambles o “performances” a la plaça Sant Jaume. I encara que a vegades patia una mica per natros mos deixava volar.
Ferran estructurava les nostres inquietuds ficant-los-hi marges i fent-les viables. Mai tinguérem cap disgust al seu costat. Més que un company, un amic, un mestre…
Ferran era un més de natros, tant que a vegades costava ser conscient de la diferència d’edat. Junts veníem samarretes per finançar la causa, muntàvem paradetes cada vegada que s’havien de recollir signatures… Ferran aportava temps i recursos per fer arribar lo nus per tots los racons del País.
Ferran representava la PDE allà on anava. D’una forma elegant i discreta encomanava les seues emocions revestint-les de les raons que encara avui hem de defensar.
Si una cosa està clara és que el cor de Ferran és tant gran que no cabia al cos que tenia (i mira que era gran lo seu cos!). Este amor ens l’ha fet sentir a tots los que hem tingut la sort de tindre’l prop. Lo seu amor i la seua capacitat de transmetre’l són l’èxit de la PDE.
Per Sant Jordi sovint el venien a veure alumnes seus a la paradeta de les Rambles i als seus ulls podies veure l’estima i el respecte profund que li tenien, era més que un professor. Més enllà de la defensa del riu Ferran era una persona sàvia que sabia passar tots els seus coneixements pel filtre del cor.
I encara que els últims anys tocava cuidar-se una mica perquè estava més malaltet, encara que hagués d’anar per la ruta del colesterol a donar de menjar als cavalls, el seu cor continuava amb la mateixa força que quan el vam conèixer ara fa 10 anys.
L’amor de Ferran a l’Ebre i el territori és el millor regal que ens ha pogut fer a les generacions que estem aquí i ara.
Moltes vegades Ferran mos deia: “Jo no he tingut fills, la Plataforma és la meva filla”… Paraules en les que mos feia entendre lo seu amor per una terra que va deixar de jove i que ha portat al seu cor per sempre. L’amor d’un pare a una filla, l’amor d’un ebrenc a l’aigua arribant al mar, mansa…
Gràcies Ferran, Testimem!!!
