Carregant dades
un moment, si us plau

El xantatge permanent

21 març 2014

logo nus pde negatiuDes de l’aprovació del Pla de Conca de l’Ebre sembla que tot el problema són els cabals ecològics i les hectàrees de regadiu, o el que és el mateix, un enfrontament de la gent del delta  amb la resta de pagesos de la Conca de l’Ebre.
Contínuament veiem declaracions a tort i a dret que si hi ha més cabal ecològic no es podran regar els camps riu amunt o fins i tot en el mateix delta de l’Ebre. Davant d’aquesta perspectiva, és lògic que un regant de Lleida, d’Aragó, de Navarra o del delta digue, necessito regar perquè d’aquests regs depèn la meua economia i la meua família, al cap i a la fi, que el delta estiga en bon estat no els dóna el pa.
El problema no són els regs existents, tot i que ben segur que es poden optimitzar bastant més, el problema són les eternes promeses de més i més i més regadiu i infraestructures.
Al pagès/regant se li planteja un món ideal, on els regadius solucionen la precarietat històrica del món agrari i especialment del secà. Tanmateix, no se li explica el cost, no només de les infraestructures (embassaments i canals), que fins ara hem pagat els ciutadans dels nostres impostos, sinó de l’explotació, l’energia, el canvi d’usos del sòl, el canvi de mercats, etc…
Quan es miren projectes de regadius i quan es mira com es justifica la viabilitat econòmica, et pots trobar grans sorpreses ( o grans mentides!). Un exemple ben a prop el tenim en el Xerta-Sénia, segons el ER99906: ADEQUACIÓ DEL PROJECTE DE CONCESSIÓ DEL CANAL XERTA-SÉNIA AL PLA DE CONCA DE L’EBRE fet l’any 1999,  la producció de cítrics s’estimava entre 20.000-25.000 Kg/Hc any i el rediment net s’estimava a l’entorn dels 500.000 pts/Hc. Per obtenir aquest rendiment econòmic, el preu mig del Kg de cítric havia de ser a l’entorn dels 0,75 €/kg. Evidentment la realitat a data actual, dista molt d’aquest rendiment net de 3.000 €/hc que ficava al projecte de fa 15 anys.
Aquest cas es reprodueix en tots els projectes de nous regadius. La realitat que fiquen sobre el paper per engatusar el pagès, res té a veure amb la realitat que es trobarà en el moment de la veritat. Aquests grans projectes se solen presentar amb un desplegament de recursos de presentació que deixen aclaparat el pagès d’a peu, que només entén que allò l’ajudarà a prosperar i que es podrà guanyar la vida dignament.
I què passa en el moment de la veritat?
Poden passar dues coses, la primera, tal com havia passat en l’etapa de vaques grasses, tot eren facilitats per fer grans crèdits i hipotecar-se de per vida. La segona la que vivim actualment, no trobar pagesos per tirar endavant aquest projectes, tal com està passant amb el Xerta-Sénia i el Segarra-Garrigues o el Canal de Navarra.
Totes dues situacions són ben fotudes perquè li han generat una expectativa de desenvolupament econòmic que no és real, per la qual cosa al final el pagès viu en una constant agonia econòmica.
Aquesta constant agonia és la que porta a canviar la terra del petit pagès al gran agroindustrial. Aquí ho hem viscut en les explotacions de cítrics dels valencians, al Segarra-Garrigues ho estan vivint amb inversors fins i tot del golf Pèrsic,  però això donaria per un altre extens article.
Si això ho traslladem a una escala més gran, a nivells de comunitats de regants, passa alguna cosa similar. A les comunitats es plantegen plans de desenvolupament de regadius faraònics que precisen de grans obres de canalització i de regulació. En aquest darrer pla 445.000Hc de nous regadius a desenvolupar fins 2015 (?¿) que se sumen a les 965.000 que s’han fet durant els darrers 100 anys.
D’entrada, no cal ser molt viu per adonar-se que no hi ha ni diners, ni temps material, ni capacitat tècnica per tirar endavant 445.000 Hc de nous regadius en menys de 2 anys. Però el Pla així ho diu, tot i que des de col•lectius com la Plataforma els han dit que no es podia fer  i que havien de corregir com a mínim el termini d’execució per ser mínimament creïbles.
En la votació del darrer Consejo del Agua de la Demarcación del Ebro, tots els regants van votar a favor del Pla, no perquè consideressin que fos correcte, si no amb la condició que s’anessin desenvolupant embassaments i canals i altres obres similars. Fins i tot algú va anar més enllà i va fer alguna que altra amenaça més o menys velada que per al proper pla que s’ha d’aprovar al 2015, si no estaven acabades les “obres” els regants no hi votarien a favor.
Estic segura i ben segura que al proper Pla tornaran a trobar-se en la mateixa situació i a dir el mateix, “el nostre vot és afirmatiu però vostès a canvi ens han de fer obres i més obres”.  Obres que mai tiren endavant o que ho fan amb una lentitud esbalaïdora, molts cops perquè tots són ben conscients que no són necessàries ni viables econòmicament, ni socialment. Aquí està el xantatge permanent a tot un sector agrari que té tot el dret legítim a voler un millor desenvolupament, però no a canvi d’almoina.
En aquest darrer pla la cosa es complica una mica més. Donat que estem en un moment en què la inversió pública és pràcticament zero i amb perspectives  que així estiga uns quants anys, les grans inversions es faran des de la iniciativa privada dels grans lobbys (el pagesset de torn serà simplement un peó del tauler d’escacs, totalment sacrificable), per això aquest Pla té aquestes 445.000 Hc de nous regadius, o millor dit, per això aquest pla compromet la major part de l’aigua del riu per regadius 10.800 Hm3/any dels 13.900 Hm3/any disponibles.
Aquestes hectàrees mai no es faran, però sí serviran perquè es puga mercadejar amb els drets d’aigua/concessions associats a aquestes Hc. Les comunitats de regants vendran part de la seua aigua a canvi de diners per tirar endavant les infraestructures eternament promeses. La Llei d’Avaluació Ambiental, recentment aprovada, fica les estructures legals per poder fer això sense necessitat de crear gran rebombori amb propostes de transvasaments. Ara no es farà servir la paraula transvasament, ara les comunitats de regants faran “intercanvis de drets d’aigua” a canvi de diners.
Aquí sembla que el negoci serà redó per tots (menys per al riu !). Tanmateix l’experiència és la mare de la ciència i aquí a les terres de l’Ebre en tenim  prou amb el mini transvasament al Camp de Tarragona, que havia de ser la solució per a tots els mals del Delta i que, avui per avui, els diners de la venda de l’aigua ni tan sols es queden al territori i les obres, les eternes obres, a mig fer.

Susanna Abella Codorniu
Membre de la Plataforma en defensa de l’Ebre

Recent posts

    2 comments

  • Ignasi Ripoll 23 març 2014

    Excel·lent, Susanna. Més clar, l’aigua sense sediments.
    Un apunt més: Als mercaders de l’aigua els va de conya poder acusar als defensors del medi ambient com a responsables dels mals del pagès. Així ells, que són qui promou el saqueig del riu i la destrucció del medi ambient, qui estafa a la pagesia amb promeses impossibles, al damunt passen per innocents. Com ho va dir un antic conseller d’agricultura: la dictadura del medi ambient impedeix el desenvolupament de l’agricultura. Però és mentida, perquè per als ecologistes la pèrdua de superfície agrícola és un problema tan greu com la seva transformació en mans de multinacionals que practiquen la política de terra cremada, i que són les autèntiques responsables de l’èxode rural. Volem mantenir l’agricultura, perquè és estratègica i necessitem al pagès i la seva cultura ancestral, volem servar el riu i els aiguamolls en bon estat ecològic, i no volem que els especuladors de l’aigua, els que omplen els sobres de Bárcenas, ens estafin a tots.
    Gràcies, Susanna, cada cop ho expliques millor.

  • Albert (Tarragona) 31 març 2014

    Un article perfecte per explicar i denunciar el rerefons de la qüestió transvasament. Ho comparteixo al feis i no deixaré d’anar-ho compartint.
    Sort i ànims!