E Periodico – Antonio Madrilejos
Els embassaments de la conca retenen les pedres i el fang necessaris per frenar l’enfonsament
Un projecte analitza sistemes per transportar aigües avall els materials confinats abans dels dics
La existència de 70 preses a tota la conca de l’Ebre, construïdes la majoria entre els anys 1950 i 1970, dificulta des d’aleshores el transport de sediments aigües avall i posa en perill el delta. Per contrarestar la subsidència natural del delta –l’enfonsament del terreny–, agreujada ara per l’augment del nivell del mar, caldria aportar entre un i dos milions de tones de sediments addicionals que actualment queden retinguts al fons dels embassaments, com subratlla el programa europeu Life Ebre-Admiclim. Entre altres aspectes, aquest programa científic analitza i assaja estratègies per afavorir el transport de fang, sorra i petites pedres fins al tram final del riu.
Abans que els dics s’aixequessin, la força de l’aigua arrossegava fins al delta entre 20 i 30 milions de tones anuals de sediments, fruit de l’erosió del terreny per on transcorre l’Ebre i els seus afluents, mentre que les aportacions actuals es limiten a unes 100.000 tones, menys de l’1%. De fet, a causa de l’acumulació de fang, l’aigua que poden emmagatzemar alguns embassaments és inferior en un 20%, o fins i tot més, a la capacitat màxima teòrica.Tota solució, és clar, passa per fer permeables els dics perquè així hi puguin passar el fang i la sorra. I això només s’aconsegueix de dues maneres: provocar avingudes controlades amb prou força per arrossegar materials sòlids i obrir les comportes inferiors de les preses, resumeix Carles Ibáñez, cap de la Unitat d’Ecosistemes Aquàtics del Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA), a Sant Carles de la Ràpita, i un dels responsables del projecte Life Ebre-Admiclim. «És una opció totalment assumible –insisteix–. Ja es fa en molts països».
SOBREEIXIDORS SENSE ÚS
El problema en la majoria dels embassaments és que les comportes inferiors no s’obren mai i podria ser que la inactivitat i l’acumulació de fang les haguessin inutilitzat. I si no es fan servir mai és senzillament perquè això obligaria les empreses propietàries a aturar la producció durant dies, assegura Josep Juan Segarra, portaveu de la Campanya pels Sediments, que impulsa diverses iniciatives parlamentàries per afavorir el transport de sediments. «Les de Mequinensa i Riba-roja no s’han obert mai», afegeix, malgrat que això contravé dues ordres ministerials i també vulnera la directiva europea d’hàbitats, explica.
«Per a les empreses, l’acumulació de sediments no és motiu de preocupació, o només ho és a llarg termini –diu Juan–. Però per al delta ja és un fet molt greu».
L’EXPERIÈNCIA DE BARASONA, A OSCA
Juan explica el cas extrem de l’embassament de Barasona, al riu Ésera (Osca): als anys 90 va arribar a un nivell tan alt de rebliment, amb el fang arribant a una altura de 20 metres a la zona del dic, que es van haver de obrir les comportes de fons. «Es van obrir en tres ocasions i no hi va haver problemes», explica. «No partim de zero. Tot és qüestió de voluntat política».
Dues iniciatives al Congrés dels Diputats i el Parlament demanen un pla integral per al transport de sediments. El PP no hi ha donat suport
En tot cas, sigui quin sigui el sistema utilitzat, abans s’ha de saber com es comportarien aquests sediments una vegada superats els dics, insisteix Antoni Munné, cap de Control i Qualitat de l’Aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), també implicada en el projecte Life. «Necessitem una bona avaluació de la capacitat del transport del riu i dels canals», afegeix.
Durant l’últim mes, tècnics de l’IRTA han portat a terme dues proves d’injecció de 36 tones de sediments a la llera de l’Ebre: primer a l’altura de Móra d’Ebre i després a Benifallet. Analitzant la terbolesa de l’aigua en trams inferiors del riu, tant amb mostrejos in situ com amb fotos captades amb drons, es pot saber quina quantitat de fang ha descendit i a quina velocitat ho ha fet, resumeix María José Polo, professora de la Universitat de Còrdova que coordina el model matemàtic de dispersió. «És la primera vegada que es porten a terme proves d’aquesta classe a Europa», destaca Ibáñez.
Els assajos es fan per refinar els valors del model. Amb ells, diu la professora Polo, es pot calcular quin cabal és necessari per arrossegar els sediments i també estimar la mida dels materials que avancen aigües avall. Després, per descomptat, s’hauria de fer una prova a gran escala. «Es tractaria de buidar l’embassament de Riba-roja, reparar les comportes del fons i passar aigua per alliberar els sediments», conclou Ibáñez, científic de l’IRTA.
