CPIDE, una realitat macabra

Joan Panisello i Chavarria

Tinc damunt de la taula del meu despatx un dels darrers llibres publicats del polifacètic tortosí Dr. Josep M. Franquet Bernis, titulat ¿Por qué los ricos són más ricos en los países pobres y los pobres son más pobres en los países ricos? Confesso que encara no l'he començat a llegir, però puc garantir que aquest títol m'ha fet pensar, ben bé la meitat del temps que em costarà llegir-lo. Fins i tot aquest títol m'ha fet reflexionar i m'ha portat a escriure aquest comentari.

Fa uns mesos vaig veure un programa a la televisió d'aquells que et reforcen la idea que el perill més gran per a la humanitat és el mateix home.

L'acció passava en un poble subdesenvolupat d'Amèrica del Sud. Allí la gent tenia mancances de tot tipus, menys de gana. D'això els en sobrava.

Va arribar al poble un cotxe, amb uns personatges, per a fer-los creure que els portaven la solució per als seus problemes. Després d'ensenyar-los un bon grapat de bitllets els van dir que podrien ser seus si renunciaven a un dels seus ronyons. En el fons, els van dir «la persona pot viure amb un de sol, tranquilálament. Quanta gent hi ha que hi viu actualment!». Molts d'aquells habitants, enlluernats pels bitllets i per allò que podrien fer amb ells, van accedir a la proposició. En acabar l'operació van cobrar allò que havien convingut i aquells personatges sinistres van desaparèixer per sempre més.

No van trigar gaire els habitants del poblet a veure que, efectivament, podien seguir vivint però la seva vida ja no era la mateixa. El rendiment, la força, les capacitats, la il·lusió havien disminuït notablement i els diners ja se'ls havien gastat. Seguirien malvivint però encara pitjor que abans de rebre els diners. I el més greu és que no hi havia marxa enrere. El drama ja estava consumat. Mai més ja no tornarien a ser ells mateixos. La seua vida seguiria minvant quantitativament i qualitativa.

Tot això és històric. Segur que alguns lectors recorden aquest programa.

A les Terres de l'Ebre també ens parlen d'un CPIDE i d'uns diners que ho arreglaran tot si accedim a deixar que prenguen bona part de l'escassa vida de l'Ebre. Mentre, la platja Marquesa i les finques properes, l'illa de Buda, el Trabucador, la península dels Alfacs, el mateix tram final del riu i els pobles propers estan degradant-se o fins i tot acomiadant-se de nosaltres a velocitats insospitades dia rere dia. Mentre això succeeix i ja se'ns anuncia que en cinquanta anys la meitat del Delta serà sota el mar... I mentre tot això passa ens ho deixen ben clar: només el CPIDE pot arreglar-ho i el CPIDE és un bordís, una berruga, un mal apèndix, que ha sortit al pare PHN, i que, per tant, implica el transvasament.

El riu actualment, i per tot allò que ja sabem, funciona amb un sol ronyó. Què volen ara? Treure-li l'altre i deixar-lo amb diàlisi permanent i encefalograma pla? O sia, règim de 100 m3/s en comptes dels 380 m3/s i règim polsant, és a dir, amb algunes vegades/any amb més de 800 m3/s, tal com aconsellen els científics independents?

Acceptar el CPIDE implica acceptar el PHN i el transvasament de l'Ebre i per aquí no hi passo!