Per si algú en tenia dubtes.

Assemblea Local Alcanar-Les Cases Plataforma de Defensa de l'Ebre.

Dijous 23 d'agost de 2001 a les 10:00 hores de la nit, i a l'edifici dels Serveis Agraris, l'Assemblea d'Alcanar i les Cases de la PDE, va oferir una xerrada sota el títol "Les repercussions del PHN a la nostra economia"

Estaven convidats els següents conferenciants: Antoni Canicio (hidro-gèoleg), Joaquim Boix (biòleg), Jesús Sorribes (sociòleg), Jordi Camps (biòleg) i Carles Ibáñez (biòleg). En la xerrada, els participants, emprant arguments científics, van explicar els perjudicis del transvasament en l' economia canareva i en general a totes les Terres de l'Ebre.

Va començar el torn d'intervencions Antoni Canicio plantejant la següent pregunta: està la PDE en contra del Canal Xerta-Càlig? Contundent: la PDE no està contra el Xerta-Càlig. És més aquesta pregunta mai s'ha plantejat en el si de la PDE, essencialment perquè es tracta d'una pregunta sense sentit. Per a la gent de les nostres terres, explica Canicio, tot el territori format per la vall de l'Ebre, el Delta i l'interior és un. No diferenciem fronteres administratives entre el sud del Principat i el nord del País Valencià. Per tant si aquestes terres necessiten aigua de l'Ebre, endavant. Això sí: primer estudiar de forma acurada les necessitats i els recursos hídrics del nostre territori més proper i després, si cal, portar aigua d'on sigui allí on calgui.

En cap cas però demanar el Canal Xerta-Càlig hauria d'anar lligat al PHN. De fet, donada la pèssima qualitat de l'aigua de rec que resultaria del transvasament, millor que no hi vagi. Cal tenir en compte que el PHN contempla que part l'aigua del transvasament provindrà de les concessions de les comunitats de regants de l'Ebre. En definitiva, això voldria dir que en el nostre territori ens sobra més que suficient aigua per abastir el cabal del Canal Xerta-Càlig. Per tant si, avui dia, aquesta obra encara no s'ha portat a terme ha estat per falta d'interès de les diferents administracions implicades ja que el cost de la infrastructura és perfectament assumible.

Per altra banda, com ja s'ha dit, caldria analitzar molt bé quines han estat les necessitats de regadiu de les nostres terres. És evident que alhora d'extreure aigua del subsòl, el cost del pou és crític per poder fer rentables els cultius. Actualment, en gairebé tota la plana de Santa Bàrbara qui vol regar, rega amb pous que s'alimenten de les aigües subterrànies provinents del Caro. Per tant: hi ha prou aigua i tampoc es tracta de demanar per demanar. Hauríem d'abandonar aquest mal vici, i donar exemple d'aprofitament de l'aigua a qui ens la reclama alhora que malbarata la seua. Senzill: primer estalviar, després demanar.

Un cop acabada la breu, però brillant, exposició d'en Canicio, Joaquim Boix va passar a desenvolupar el seu parlament. Joaquim Boix es va centrar en el repercussions que tindria el PHN en la pesca. Per ressaltar la importància del riu Ebre en la seva aportació al mar, marítim, Joaquim Boix va definir el terme Mar de l'Ebre, per referir-se a tot el litoral marítim mediterrani que va des del Golf de Sant Jordi fins a les Illes Columbretes.

En primer lloc, reflexiona Boix, caldria abandonar la idea que l'aigua dels rius que desemboca als mars i oceans és una aigua sobrant. Contundent: és FALS que sobra l'aigua que surt al mar. L'aigua dels rius és una font essencial per al sosteniment dels nutrients minerals a partir dels quals es desenvoluparà el fitoplactont (microorganismes). És a dir la base de la cadena tròfica marítima.

Aquest fet, és si cap, més crític en el cas de mars tancats com el Mediterrani. Efectivament el Mediterrani es considera un mar "pobre" en termes de pesca en relació a altres bancs que queden sota la influència de les corrents marítimes trans-oceàniques. En poques paraules, restar al nostre mar aigua del riu Ebre afectaria de forma crítica a l'alimentació dels peixos per la disminució directa de fitoplacton . Però per altra banda, hi ha també un efecte indirecte: l'aigua dolça dels rius genera l'anomenat aflorament induït, consistent en l'elevació d'aigua salada de les profunditats marines que també son riques en nutrients. Per tant en privar d'un determinat volum d'aigua als mars, les conseqüències negatives sobre el creixement del fitoplacton són no-lineals: restar el doble d'aigua, no equival a restar el doble de fitoplacton sinó molt més degut a aquests efectes indirectes.

Existeixen precedents ben estudiats sobre aquest tipus de problemes. La disminució de la pesca en Delta del Nil arran de la construcció de la pressa d'Assuan n'és un bon exemple. Per tant els experts en biologia marítima tenen raons fonamentades per creure que si es desenvolupa el PHN, a mig i llarg termini la pesca en la Mar de l'Ebre podria pràcticament desaparèixer. Senzill: si no hi ha prou aigua, no hi ha peixos.

A continuació, Jesús Sorribes va prendre el relleu a Joaquim Boix en el torn d'intervencions. Sorribes va exposar detalladament els efectes de variació de la demografia com a conseqüència del minitransvasament de l'Ebre a Tarragona. Obvi: la població creix allí on hi ha prou aigua per sostenir el desenvolupament econòmic del territori.

Així les comarques septentrionals de Tarragona han vist incrementat el seu potencial econòmic arran de l'ampliació del complex petroquímic, creixement urbanístic i el sector turístic de la Costa Daurada. Però, per contra, la renda per càpita de les Terres de l'Ebre no només no augmentat en aquests anys, sinó que se situa entre les més baixes del país. Senzill: qui perd aigua, perd riquesa.

Per sort, encara preservem una bona part del nostre patrimoni natural i paisatgístic. Avui sabem que els models de desenvolupament econòmic sostenible, passen per la protecció i potenciació dels espais naturals. En els darrers anys, el turisme rural ha despertat amb força a les Terres de l'Ebre, competint amb la ja exhaurida fòrmula del sol i platja. Sensat: millor qualitat que quantitat, menys és més. Aquest tipus de turisme trenca l'estacionalitat i permet diversificar les activitats econòmiques de la pagesia. És evident que el Delta és un focus d'atracció turístic importantíssim. Fàcil: sense riu, no hi ha Delta. Sense Delta no hi ha turisme.

A continuació Jordi Camps i Carles Ibáñez varen prendre respectivament la paraula. Carles Ibáñez, en una clara al·lusió als arguments dels polítics canareus que donen suport al PHN, va indicar que apostar per rebre aigua per regadius a través del PHN, no només és una insensatesa sinó que a més és molt arriscat.

I ho és, va explicar, perquè el volum d'extracció d'aigua de l'Ebre previst en el PHN és tan gran ( cal pensar, no només en els famosos mil hectòmetres cúbics del transvasament sinó també els gairebé 3.500 Hm3 que regarien les planes de l'Aragó riu amunt ) que la salinitat de l'aigua augmentarà fins a nivells que la fran inservible per al cultiu de cítrics. Aquest efecte ja ha estat tingut en compte per experts de la Universitat Politècnica de València, els quals han expressat els seus dubtes sobre la conveniència d'usar l'aigua del transvasament en aquestes condicions per al regadiu. Clar: la productivitat dels cítrics baixaria fent ús d'aigua del transvasament. Si Alcanar, necessita aigua de l'Ebre per cultivar taronges, la millor estratègia és oposar-se al PHN en les actuals condicions. Clar: oposar-se al PHN no és jugar a política, és fer política. Contundent: donar suport al PHN i al PP-CIU sí és jugar a canviar cromos.

Per la seva banda Jordi Camp va remarcar la intervenció d'Antoni Canicio indicant que a la disminució de sediments que provocaria la disminució de cabal a l'Ebre ( ja de per si molt minça per la retenció que en fan les preses com Mequinensa i Riba-Roja aigües amunt ) cal afegir els efectes derivats de la regularització del cabal mitjançant tot un sistema de basses. Les crescudes dels rius permeten arrossegar gran part del sediment que s'hi diposita en el seu curs. Si se regularitza el cabal de l'Ebre, o sigui es fa que sigui més o menys estable com un canal, la pèrdua de sediments serà irreversible. Dramàtic: si l'aigua no porta terra, no hi ha Delta. Quan costa perdre el territori? Qui pagarà els dics que seran necessaris per impedir l'entrada d'aigua salada al Delta? Qui sostindrà les economies de la gent de l'Ebre?

Per finalitzar es va obrir un torn obert de paraula que va donar pas a un petit debat entre els assistents a l'acte. Però com sempre, faltaven aquells que sí juguen a política, aquells que no volen raons però sí diners. Faltaven aquells que diuen SÍ però NO, o NO però SÍ, al PHN. On eren? Sabran explicar als seus néts que quan calia lluitar per l'Ebre varen girar l'esquena al territori? Per si algú tenia dubtes, d'arguments científics en sobren i de cacics a l'Ebre també. Guanyarem.