El Riu
ERNEST BENACH PASCUAL
Diputat al Parlament de Catalunya. ERC
Gener 2002
Comença la cançó d'en Serrat preguntant-li al pare què li han fet al riu.
Vaig conèixer aquesta cançó fa molts anys, tants com 25. Era la música
principal d'un audiovisual que Escoltes Catalans havia preparat sobre
qüestions mediambientals i ecològiques. Es parlava aleshores de la
contaminació dels rius, de les energies dolces i alternatives, sobretot la
solar i l'eòlica, de la complicació que per a un territori representa tenir
centrals nuclears, de la contaminació que provoca determinada indústria, de
la necessitat de l'estalvi d'aigua i, sobretot, de com calia educar les
generacions del futur en una consciència molt més ecològica i que sabés
plantejar-se i donar solucions a tots aquests problemes. Això era a finals
de l'any 1976, inicis del 1977. La dictadura franquista encara cuejava, el
feixisme encara era latent a la societat espanyola. Ni tan sols s'havia
pogut votar!
Avui sí que es pot votar. I no podem parlar que s'hagi eradicat el feixisme,
però és ben cert que s'ha minimitzat de manera considerable per sort. En
canvi, tot i els avenços, d'altra banda indispensables, per garantir-nos la
immediata supervivència, és cert que globalment no hem sabut resoldre tota
la problemàtica mediambiental que fa 25 anys, i 30, i 40, i... ja es
denunciava.
Aquestes darreres setmanes hem viscut tot un seguit d'episodis absolutament
lamentables en relació a la contaminació dels nostres rius, especialment el
riu Ebre, el maltractat i menystingut per accions i omissions de govern riu
Ebre.
En relació al que ha passat, cal deduir i és evident que s'han fet moltes
coses malament. Moltes qüestions estan pendents de resposta i no pot ser que
s'hagi posat en dubte no només l'eficàcia dels sistemes de control, sinó
també la capacitat de detectar contaminacions greus que afecten la salut de
les persones. I és cert que aquí el ball de xifres ja ens supera a tots
plegats, però ningú pot negar que entre el Consorci d'Aigües de Tarragona
(CAT), la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), els respectius departam
ents del Govern de la Generalitat i les diverses indústries implicades ens
han fet passar unes setmanes plenes de dubtes, angoixa i incredulitats.
Les versions sobre les morts dels peixos al riu són ja tantes que fan riure,
les disfuncions en les comunicacions entre administracions demostren
clarament les greus contradiccions que hi ha hagut en aquest episodi. El
retard en les anàlisis les ha fet poc creïbles i, al capdavall, ha generat
més alarma social que altra cosa. Finalment, la impunitat amb què
determinades empreses actuen al nostre país per terra, mar (o millor dit,
per aigua) o aire, fan que no s'entengui que el Govern de la Generalitat no
hagi actuat amb contundència i d'ofici, posant cadascú al seu lloc. Ja no n'
hi ha prou amb aquella màxima que tant agradava a determinats cercles
convergents de "qui la fa la paga" o, dit en termes mediambientals, "qui
contamina ha de pagar". No n'hi ha prou. Ja no es pot contaminar més!!! Qui
contamina, que pagui, descontamini i que no se li doni mai més opció a què
pugui contaminar.
L'aigua és vida, diuen, i el riu també. El riu, a més, és cultura, és
riquesa, és natura. Malmetre'l de la manera que s'està fent, sigui via "Plan
Hidrológico Nacional", sigui via contaminació, sigui per la via que sigui,
és renunciar a un dels valors i dels actius més importants de Catalunya.
Fins quan? Us imagineu un riu que canta, que té color, vitalitat de tota
mena, que dóna riquesa i, sobretot, que genera vida? Aquest és el riu que
volem en el país que somniem.
ERNEST BENACH PASCUAL