L'Ebre camina abaltit

Vicent Pellicer Ollés

Onze de gener de 2002. Les set de la matinada. Fa molt de fred! Sóc al Port, als bassis de Caro. Camino a les fosques i arribo a cova de Caro. Trobo la sendera, que passa pel costat dels bassis de cova de Caro. Continuo caminant a les palpentes i, al final, el crepuscle matutí, em permet de veure-la: la majestuosa mola del Moro!

Hi pujo i, al bell mig d’esta elegant tossa, mentre m’hi espero –com moltes altres vegades- fins que el sol tinga la gentilesa d’enlairar-se per sobre dels mosaics acolorits que construïx el Delta, observo amb delit un miracle que em regala la natura: l’esclat d’un nou dia; l’esguard a una panoràmica infinita, encisadora, enmig de la qual es troba el meu benvolgut riu.

I és ara que reflexiono i torno a adonar-me que no hi ha vida més pura que la que brolla del ventre de la natura. Els boscos, els barrancs i les valls assolellades; les serralades, els oceans, els rius... encapritxen els nostres ulls i ens conviden a endinsar-nos-hi. Ens empenyen a regressar als nostres orígens i a comunicar-nos amb els sers que hi habiten (moixons, insectes, feristeles, arbres, roques, molses...), fidels a la terra i l’aigua des de temps immemorials. És la veu dels nostres germans, de la consciència, que ens recorden el que som, d’on venim, i per què no hem de ser tan infames envers la mare natura, a la qual també pertanyem nosaltres (per ventura ho heu oblidat?).

Avui, la bellesa de l’Ebre se’m presenta nua, verge, i fins i tot desmesurada. Necessitaria desenes de vides per copsar tanta esplendor, tants colors i matisos. Des de la llunyania, la llera del seu corrent sembla un espill de roses blaves, vellutades. Malgrat tot, és la primera vegada que no sento el somriure de les seues aigües, i els ulls li brillen amb una intensitat poc habitual, esmorteïda. Camina abaltit, i la tristor aclapara els seus batecs, cada cop més dèbils.

No hi pot haver cap poder (encara que algun “il·luminat” crega que tinga potestat sobre la resta dels éssers vius) que posseïsca cap domini sobre el riu per espoliar-lo: per sagnar-lo, emmetzinar-lo i assassinar-lo. L’Ebre és un ésser amb vida pròpia, que solament ha de respondre a les exigències de la natura (qui no ho entenga ha perdut l’esma!), i no als manaments arbitraris dels hòmens i les dones que menyspreen la llavor de la vida: l’aigua!

En el llibre de la història del temps, està escrit que l’Ebre, mannà inesgotable, va escollir les nostres terres per amarar-les de riquesa (només la seua presència ja ens ompli de joia!), bressolar-les nit i dia, i regnar-hi com a senyor il·lustre.

Vicent Pellicer Ollés