La veritable contaminació del riu Ebre

Una nova entrega de Panxampla i lo Carrasclet

Arribat l’any nou lo Panxampla i lo Carrasclet se van retrobar per la vora del riu Ebre, a l’indret on conflueixen los contraforts de la serra de Pàndols i els de Cardó separats pel gran Ebre. Caminant cap al pas de Barrufemes van començar a fer balanç de com han anat les coses. Hi ha qui revisa les coses bones que ha fet o les que li han quedat per fer; hi ha qui compta les amistats que ha guanyat al llarg de l’any, d’altres compten per milers les enemistats (de 25.000 en 25.000); d’altres comptem els dies que sumem lluitant per alliberar les nostres muntanyes de la rapinya eòlica i encara hi ha uns altres que fan una cosa ben distreta, aixecar rajoles! No són paletes, no. Són una tropa de xupons que necessiten lloc per a guardar los feixos de bitllets que pleguen d’aquí i d’allà pels favorets donats a la causa. Reproduïm una estampa nadalenca a la voreta del riu, a casa Juanito, aquell del bigoti:
Dona de Juanito: - Xato, què farem ara en este munt de pessetotes totes brutes que estan, si d’aquí a 2 dies no mos valdran per culpa de la moneda nova esta, tu que tens mà a la farinera m’astranye que no haigues fet res pa canviar-ho.

Juanito: - Mira xata, no me’n parlis, que si no fos per estos 4 arreplegats ara ne tindríem més, perquè aquella gent tant bona los “americanos os ressibimos con alegria” mo n’haguessen donat moltes!

Dona de Juanito: - Quina ràbia, perquè jo necessito un altre abric de rabosa com lo de la dona de Mas, que no puc ser menos!!!

Juanito: - És que tu tot ho vols, primer que si un xalet a les andorres, encabat que si una col·lecció de sabates com la de la Imelda Marcos, ...

Així de distrets tenim als nostres apoltronats dirigents. Altres sense tanta poltrona s’han dedicat a fer lo de sempre, grunyir i rebolcar-se pel fang (tornar a dir lo mateix per enèsima vegada i creure’s los amos del món, un món que no va més enllà de la línia del seu terme municipal). En una d’estes grunyides col·lectives, en qualsevol de les nostres mítiques muntanyes, que totes donen, generoses, l’aigua al pare Ebre, estaven celebrant el Nadal i desitjaven auguris eòlics per al 2002, tot prenent cava de l’”aguinaldo” que’ls va enviar el konsellera en capa. Ja els coneixem, Kabalaninyo recentment nombrat representant de la CUK "Convinença Unida Kabalinista" a les terres de l’Ebre i gran promotor de noves kadellades, Kabaliquenyo que amb el morró fumejant encara va darrera dels kabalinots de l’empresa Kagarro Eòlica, Kabamartí, Kabanza, Kabampos “lo descamisat” que de tantes vegades que se canvia la camisa, sempre l’agafen en pilotes; la verrota Verrafiguera que viu davall d’una figuera que cau molt alta, i tants i tantes d’altres que acostumen a fer cartes als diaris firmant “los 21 kabalinots i verrotes del patíbul”. Allà estaven, bevent, pixant i rebolcant-se com a kabalins i verrotes que són i van arribar a fer tant suc corrosiu, que va arribar al riu, contaminant-ho tot, pitjor que la Erpiquékímia. Los peixos, no van veure l’aigua clara i van apretar a córrer riu avall, ben estressats fins que no van poder més i com que feia tant fred, se van beure lo mercuri d’un termòmetre radioactiu de la C.N. “Que Asco!” i a més a més, l’estrès eòlic els va acabar de rematar, pobrets.

Però la contaminació del riu Ebre ja feia dies que anava. A primers de desembre el Kabampos, en rebre un informe de la URW sobre l’impacte ambiental de l’extingida Enron, va agafar un enrabiada tan grossa que va tenir de baixar a la riba del riu a proferir tot tipus de grunyides i xisclades contra la gent de les Plataformes i el GEPEC. L’enrabiada va ser de tant gran calibre que se li van remoure els budells d’una mala manera començant a vomitar sense parar al riu. La ràbia i la vomitera van durar tantes hores que pel riu avall baixava una enorme taca llefiscosa.

A final d’any la cosa encara es va embolicar més. El kabalinot de Karcia, pudent i fastigós com ell mateix, ja feia mesos que es sentia sol com un mussol. Els de "Convinença Unida Kabalanista" (CUK) el tenien marginat. Ningú li feia cas. Tant amargat estava que es va veure obligat a fer-ne una de grossa. Desesperat, va fer córrer un bulo per totes les kabalineres de muntanyes i valls, convidant a kabalinots i verrotes, que encara no sabien la última de l’Enron, a una gran festa de fi d’any: els va enganyar a tots dient-los que l’Enron s’instal·laria a la seva kabalinera i que la pluja de milions seria tant grossa que calia començar a celebrar-ho. Hores i hores menjant com a llops i bevent com a lladres es van passar i les seves necessitats els obligaven a baixar a l’Ebre a emmerdar-lo sense parar.

I per acabar de rematar la gran i veritable contaminació del riu Ebre, pels volts de Reixos encara n’hi va passar una altra de ben sonada. Un gran kabalinot de la CUK, administrador de la kabalinera Kagarrona va anar buscar els reixos a Flik, a veure que li havien deixat a la hidroelèctrica Kecsa Enkesa. Els kabalins d’aquesta empresa li van regalar un lot de bidons plens d’hidrocarburs i metalls pesants per tal d’engrandir la seva prestigiosa col·lecció de productes químics perillosos. Però el kabalinot de Kagarrona s’esperava una bona morterada de milions en concepte de comissions i altres serveis prestats. Se va sentir tant ofès i decebut que amb els bidons carregats al coll va començar a grunyir i fotre potades. El tràfec i la ràbia el van fer relliscar caient al riu amb els bidons.

Ara, que ha tornat una relativa calma, algunes llengües diuen que per Cardó ja fa temps que ronden una família de jabalinots hispànics que no paren de cardar la natura. Són els Jabapasquali, especialitzats en xuclar les aigües de les nostres muntanyes i vendre-la amb ampolles de PVC que fabriquen a la kabalinera de Kagarrona. Porten tants anys xuclant les aigües del manantial de Cardó i amb un ritme tant frenètic, que segons diuen, ja han esgotat tota l’aigua subterrània i ja han arribat a la capa freàtica del riu Ebre. Ara, els Jabapasquali treuran al mercat una nova marca d’aigües embotellades anomenada “Agua Kabamercurica del Valle de Cardó, el agua para cardar sin parar”.

Amb això, que quan Panxampla i Carrasclet s'anaven a despedir van observar a l'altra banda del riu una extranya silueta que los hi feia senyes. Amb un llagut que hi havia allí a la vora, van creuar lo riu i s'hi van acostar. Era un estrany personatge, que es va presentar com lo Trabucaire del Coll de Balaguer, que vivia per los astrets barrancs i les altes muntanyes de la vora del Coll de Balaguer. Els hi va dir que tenia una important noticia que contar; lo Carrasclet i Panxampla van ascoltar amb atenció. Lo Trabucaire els hi va dir: "Allà baix a la vora de les dos nuclears volen ficar un altre aparato de fer llum com lo que volien ficar per aquí dalt. Resulta que per allí baix també s'han extés los kabalinots que per aquí dalt tant abunden, i tots estan d'acord amb ficar lo paratet este perque els hi ha promès una cabassada de quartos que fa asgarrifar" També los hi va comentar que el kabalinot més perillós era un que es deia Kabastellnou, al que tota la kabalinada de la zona li feia cas, perque ell els donava de menjar a tots i li devien molts favors. Pels terrenos de la vora semblava que s'estava estenent la kabalinada, ja que a la zona de Kivissa, la Kala i Kratdip ja se sentia remugar a favor del paratet este.

Lo Panxampla i lo Carrasclet no donaven fe de lo que estaven escoltant: Com podia ser que amb los enganys que hi havia hagut per aquelles terres, la gent se deixava tornar a enredar. Van decidir que un dia anirien al Coll de Balaguer juntament amb lo Trabucaire, per veure de quina manera podien ajudar-lo.

Lo que no saben los kabalinots i les verrotes, és que la venjança del pare Ebre serà fulminant, uns virus de la Trikinosis Kaftosa i de la Miksomatosis del kabalí bort, s’ha gestat entre tanta merda que han tirat o han dixat tirar al riu, i se’ls tornarà en contra. Perquè la natura és sàvia i lenta, però implacable i dóna la raó als fills que l’estimen.

Lo Panxampla i lo Carrasclet, més lluitadors que mai.