Bloc de la PDE
Header

Author Archives: adminpde

18 de juny. XVII Piraguada

30 maig 2017 | Publicat per adminpde en General - (0 Comentaris)

XVII piraguadapenguany la piraguada  Xerta Aldover Tortosa en Defensa de l’Ebre que tradicionalment la celebràvem al Juliol, l’hem avançada al diumenge 18 de juny.

Fa 17 anys que la celebrem i ja és un clàssic.

L’Ebre baixa amb un cabal excepcionalment baix .Cosa que, dóna una visió del Riu fràgil i preocupant.

Per tant, aquesta vegada anem a gaudir d’una baixada lúdica i al mateix temps reinvidicativa , com sempre.

Reserva´t el dia i, si pots, vine a bogar amb la PDE.

Lo Riu es Vida

No als transvasaments

Plataforma en Defensa de l’Ebre

www.ebre.net/bloc/

#loriuesvida

http://twitter.com/#!/PDE

http://www.facebook.com/pages/Plataforma-en-Defensa-de-lEbre/1246789708

Regar la sal al delta de l’Ebre

30 maig 2017 | Publicat per adminpde en General - (0 Comentaris)

SÍLVIA BERBÍS / el periodico

La intrusió de l’aigua marina és cada cop més gran pel canvi climàtic i la falta de nous sediments

El problema afecta la producció d’arròs i obliga a augmentar el reg

La lluita contra la salinització del terreny és una constant al delta de l’Ebre des de fa segles, quan el cultiu de l’arròs va substituir la producció de sal. Els seus habitants van decidir transformar el medi a la recerca de beneficis més alts i van estendre el reg per inundació sobre milers d’hectàrees.

Tot i això, el medi que van ser capaços de posar a la seva disposició s’ha vist afectat per altres decisions. Una d’elles va ser la posterior construcció d’embassaments a la conca de l’Ebre. Gràcies a les inundacions ocasionades per les avingudes del riu, l’aigua dolça mantenia a ratlla la salinització de la capa freàtica, però sense els sediments acumulats als pantans, el delta s’enfonsa sense remei i torna a pujar la sal.

Encara que fa dècades que es lliura aquesta batalla, ara han pres partit altres combatents. L’escalfament global, que eleva el nivell del mar, juga a favor de la salinització, i també ho fa el cargol poma. El delta fa anys que retrocedeix, però l’amenaça ja no plana només sobre les zones naturals costaneres, sinó sobre tot el conjunt del sistema econòmic. I és aquí on salten les alarmes.
«Els anys plujosos ajuden a mantenir la sal en uns nivells baixos, però, quan fa vent, amb l’ambient sec, la sal puja més i hem de regar més la terra», afirma el president de la Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre, Manel Macià. «Fem el que podem amb la concessió disponible, d’1,8 litres per segon i hectàrea, per mantenir nivells acceptables de salinitat de la terra, però s’han de prendre d’altres decisions».

Cultivar en sec

La salinitat afecta la producció. Segons l’Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA), si es mantigués el ritme d’escalfament global i el nivell del mar pugés 0,73 metres el 2100, situació que es podria donar amb una probabilitat del 66%, la productivitat de l’arròs descendiria el 10%. Paradoxalment, els arrossaires han començat a cultivar en sec, obligats per la plaga del cargol poma, que prolifera en aigua dolça. El que perd el cargol, ho torna a guanyar la sal.
L’equilibri es complica encara més en la línia de costa, on l’embat del mar és menys subtil. No hi ha condescendència marítima a les platges, finques en producció o espais naturals emblemàtics, com l’illa de Buda. El temporal del gener passat va deixar un nou senyal d’alarma sobre la vulnerabilitat del litoral davant la regressió. Es va tornar a trencar la barra que protegeix els calaixos, llacunes d’aigua dolça on habiten espècies protegides, però aquesta vegada es regeneraven a un ritme molt més lent que els anteriors, i els responsables del parc han optat per aportar-hi sorra de la zona.

«L’entrada d’aigua del mar pertorba els ecosistemes propis de les llacunes. Si finalment torna al seu estat previ, triguen a regenerar-se», apunta el director del parc, Francesc Vidal. A més, si la tendència al canvi persisteix, caldrà mentalitzar-se. Hi ha sectors que reclamen solucions més intenses. L’aportació de sediments n’és una i emula l’antic procés natural que aporta l’Ebre. D’altres mesures apunten a dics durs davant de la costa. L’estudi de les opcions ja es fa a contra rellotge.

 

 

 

E Periodico –  Antonio Madrilejos

Els embassaments de la conca retenen les pedres i el fang necessaris per frenar l’enfonsament

Un projecte analitza sistemes per transportar aigües avall els materials confinats abans dels dics

sediments

 

 

La existència de 70 preses a tota la conca de l’Ebre, construïdes la majoria entre els anys 1950 i 1970, dificulta des d’aleshores el transport de sediments aigües avall i posa en perill el delta. Per contrarestar la subsidència natural del delta –l’enfonsament del terreny–, agreujada ara per l’augment del nivell del mar, caldria aportar entre un i dos milions de tones de sediments addicionals que actualment queden retinguts al fons dels embassaments, com subratlla el programa europeu Life Ebre-Admiclim. Entre altres aspectes, aquest programa científic analitza i assaja estratègies per afavorir el transport de fang, sorra i petites pedres fins al tram final del riu.

Abans que els dics s’aixequessin, la força de l’aigua arrossegava fins al delta entre 20 i 30 milions de tones anuals de sediments, fruit de l’erosió del terreny per on transcorre l’Ebre i els seus afluents, mentre que les aportacions actuals es limiten a unes 100.000 tones, menys de l’1%. De fet, a causa de l’acumulació de fang, l’aigua que poden emmagatzemar alguns embassaments és inferior en un 20%, o fins i tot més, a la capacitat màxima teòrica.Tota solució, és clar, passa per fer permeables els dics perquè així hi puguin passar el fang i la sorra. I això només s’aconsegueix de dues maneres: provocar avingudes controlades amb prou força per arrossegar materials sòlids i obrir les comportes inferiors de les preses, resumeix Carles Ibáñez, cap de la Unitat d’Ecosistemes Aquàtics del Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA), a Sant Carles de la Ràpita, i un dels responsables del projecte Life Ebre-Admiclim. «És una opció totalment assumible –insisteix–. Ja es fa en molts països».

satelite

 

SOBREEIXIDORS SENSE ÚS

El problema en la majoria dels embassaments és que les comportes inferiors no s’obren mai i podria ser que la inactivitat i l’acumulació de fang les haguessin inutilitzat. I si no es fan servir mai és senzillament perquè això obligaria les empreses propietàries a aturar la producció durant dies, assegura Josep Juan Segarra, portaveu de la Campanya pels Sediments, que impulsa diverses iniciatives parlamentàries per afavorir el transport de sediments. «Les de Mequinensa i Riba-roja no s’han obert mai», afegeix, malgrat que això contravé dues ordres ministerials i també vulnera la directiva europea d’hàbitats, explica.

«Per a les empreses, l’acumulació de sediments no és motiu de preocupació, o només ho és a llarg termini –diu Juan–. Però per al delta ja és un fet molt greu».

L’EXPERIÈNCIA DE BARASONA, A OSCA

Juan explica el cas extrem de l’embassament de Barasona, al riu Ésera (Osca): als anys 90 va arribar a un nivell tan alt de rebliment, amb el fang arribant a una altura de 20 metres a la zona del dic, que es van haver de obrir les comportes de fons. «Es van obrir en tres ocasions i no hi va haver problemes», explica. «No partim de zero. Tot és qüestió de voluntat política».

Dues iniciatives al Congrés dels Diputats i el Parlament demanen un pla integral per al transport de sediments. El PP no hi ha donat suport
En tot cas, sigui quin sigui el sistema utilitzat, abans s’ha de saber com es comportarien aquests sediments una vegada superats els dics, insisteix Antoni Munné, cap de Control i Qualitat de l’Aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), també implicada en el projecte Life. «Necessitem una bona avaluació de la capacitat del transport del riu i dels canals», afegeix.

Durant l’últim mes, tècnics de l’IRTA han portat a terme dues proves d’injecció de 36 tones de sediments a la llera de l’Ebre: primer a l’altura de Móra d’Ebre i després a Benifallet. Analitzant la terbolesa de l’aigua en trams inferiors del riu, tant amb mostrejos in situ com amb fotos captades amb drons, es pot saber quina quantitat de fang ha descendit i a quina velocitat ho ha fet, resumeix María José Polo, professora de la Universitat de Còrdova que coordina el model matemàtic de dispersió. «És la primera vegada que es porten a terme proves d’aquesta classe a Europa», destaca Ibáñez.

Els assajos es fan per refinar els valors del model. Amb ells, diu la professora Polo, es pot calcular quin cabal és necessari per arrossegar els sediments i també estimar la mida dels materials que avancen aigües avall. Després, per descomptat, s’hauria de fer una prova a gran escala. «Es tractaria de buidar l’embassament de Riba-roja, reparar les comportes del fons i passar aigua per alliberar els sediments», conclou Ibáñez, científic de l’IRTA.

embalses